Potser repetiré ací sense estendre’m el que vaig dir al comentari de “Los huerfanitos”, del mateix autor: Santiago Lorenzo és el més fantàstic narrador d’allò “cutre” que ens rodeja. La seua capacitat per a que ens riguem d’un personatge patètic, i al mateix temps, ens done tendresa, està fora del normal. No obstant això, diria que en aquesta ocasió l’autor, crec jo, és un poc més dur en l’antiheroi: no només es condemna per ser un tarambana destrellatat, el protagonista també pren decisions conscients que el duen a la seua condemna.

Dit el de dalt, no crec que calga estendre’s més: si t’agraden els altres llibres de l’autor, aquest el gaudiràs igualment.

Últim canvi el 2025-09-15