Els llibres de Guillem López sempre m’agraden, però em costen de llegir. No tinc clar perquè, estan ben escrits, no son recargolats, ni en vocabulari rebuscat ni res, però em costen. Aquest no ha segut una excepció. M’ha costat entrar en la història, al principi pareixia que era una cosa molt simbòlica pel noms dels personatges, però, al meu parer, no. La part mitjana, des del punt de vista de la cap de policia local, m’ha fet entrar per fi en el llibre, i el final lovecraftià m’ha paregut bé, encara que sense superar la part mitjana.

Això d’abans respecte a l’argument, però no és el que m’ha resultat més memorable. Recorde que, mentre escrivia aquest llibre, Guillem López va dir a xarxes que volia fer una novel·la post-apocalíptica que continguera esperança. Aquesta és una tasca complicada, molt fora del canon, i jo crec que en aquest llibre ho ha aconseguit, i d’una manera molt bona al meu parer: no sent explícit. La utopia post-apocalíptica és el rerefons, està a totes bandes i per això no cal explicar-la quasi, només de passada. Potser “utopia” no és la manera de descriure-ho: després d’un creixement de l’alçada del mar les poblacions valencianes d’estiueig tenen les seues torres d’apartaments ja dins del mar, l’estat central s’ha retirat per incapacitat i el buit ha segut plenat per organitzacions municipals, o, diem-ne, regionals, com els Micalets, una sort de Policia Nacional Valenciana. Inclús hi ha una indústria de proximitat, una cultura de reutilització i reparació, i els centres comercials han segut municipalitzats. No tot és utòpic i perfecte, però. Per exemple els expats rics viuen atrinxerats, i són una part interessant de la trama.

En resum, una lectura que m’ha costat començar, tot i les ganes que li tenia, i que m’ha deixat imàtgens molt interessants.

Últim canvi el 2025-05-31